Francesc de Paula Burguera i Escrivà (Sueca, 1928) és polític, escriptor i periodista. Membre, juntament amb l’advocat Fermí Cortés, del cercle d’amistats de Joan Fuster, ha estat un dels valencianistes amb un major protagonisme durant els anys de la postguerra i, encara, durant tota la dècada dels setanta. Com a autor assajà la modernització del teatre en valencià, fins aleshores restringit al sainet. Durant els anys quaranta també pertanyé al grup liderat pels poetes Xavier Casp i Miquel Adlert, fundadors de l’editorial Torre.
Va ser membre d’UCD fins al capgirament blaver d’aquest partit i diputat a Corts el 1977. Tot seguit va fundar el Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) en octubre de 1978. En el cas de Tavernes, Burguera va deixar les sigles del seu partit sense cap tipus de interés ni obligació de res perquè els militants del PSPV que no s’havien integrat ( o millor dit no s’havien venut) al PSOE pogueren presentar-se a les eleccions municipals, aconseguint un regidor. Aleshores els tràmits burocràtics feien impossible presentar candidatures fora dels partits com a grup d’electors, d’ací la importància del gest de Burguera que permetia una veu valencianista al consistori local que ha durant fins l’actualitat.
El PNPV, unt a l’Agrupament d’Esquerres, donà en 1982 lloc al naixement de la Unitat del Poble Valencià (UPV), del qual el Bloc és l’hereu.
Presidí també des de la seua fundació el 1999 i fins a 2008 la plataforma cívica Valencians pel Canvi. El 1990 va guanyar el Joan Fuster dels Premis Octubre amb És més senzill encara: digueu-li Espanya, un text a cavall entre la reflexió política i l’autobiografia. Els darrers anys, institucions com la Universitat de València han reconegut la seva trajectòria civil.
El soterrar serà dilluns a Sueca.
Descanse en pau una de les persones que més ha treballat i lluitat pel País Valencià, una persona exemple per aquells que estimem la nostra terra i un veritable patriota.
Burguera un home fidel al seu país
Francesc de Paula Burguera va ser el meu primer secretari general quan jo era un xiquet de setze anys i vaig incorporar al Partit Nacionalista del País Valencià. Ell va signar la meua fitxa d’adhesió que tinc davant meu ara mateix, mentre escric aquestes paraules.
En Francesc de Paula Burguera jo veia la necessitat, i la possibilitat, de tenir un estadista capaç d’articular un projecte seriós i responsable per al poble valencià.
Ho va intentar en un moment en que era molt i molt difícil. Burguera va abandonar la UCD per a fundar el modern nacionalisme valencià i va evitar quedar engolit per aquell partit d’Emilio Attard i la seua obsessió per frenar el País Valencià a base de conflictes, la famosa i trista ‘batalla de València’.
Contra aquella gent i també l’evident dificultat política que van representar les famoses eleccions del canvi amb el PSOE Burguera va treballar com ningú per crear un centre polític valencià i valencianista. Ell es mantingué fidel a les seues idees i fidel al poble valencià però el context d’aleshores no l’acompanyà. En un altre país o en un altre moment Francesc de Paula Burguera hauria fet història, hauria estat un d’aquells líders que marquen el pas del temps. Tenia la fusta, la convicció i l’energia per a ser-ho. Amb més Burgueres al seu costat el País Valencià hauria anat millor i sobretot hauria anat millor molt abans.
De tota manera sé que ell estava satisfet de saber que la llarga i penosa travessia del desert que va protagonitzar en primera fila ha donat resultat. Que hem sabut evitar el trencament del poble valencià que buscava aquell búnquer barraqueta que tant va patir i que avui el valencianisme té una força popular i institucional com mai en la història havia tingut.
I això és així, en bona part, gràcies a Francesc de Paula Burguera.
Enric Morera
President de les Corts Valencianes