Carles Pellicer ens ha deixat després d’una llarga i cruel malaltia i deixa un gran buit entre aquells que el coneixíem en qualsevulla faceta de la seua vida, com a persona, pare, marit, metge, esportista, director del club de bàsquet, però també en la vessant de persona compromesa en la seua terra i el seu poble com a militant històric (UPV, Bloc) i a hores d’ara de l’actual Compromís-Bloc, on ha deixat sempre empremta del seu caràcter dialogant i participatiu en totes aquelles propostes i idees que pogueren millorar el nostre poble.
Des de Compromís per Tavernes volem dedicar-li unes paraules de comiat:
Sonen les campanes a jazz del darrer adéu. Dos tocs. Un home ha mort, però si hi ha música distorsionada en el toc és perquè un bon amic, un home amic, Carles Pellicer, ha mort. Ha mort plàcidament , no volien que patira a qui tant ha ajudat a la gent a no patir. Les notes més tristes del jazz no solen portar paraules, sols sentiments que emocionen, i tots sabem quant. No tenim cap dret a nàixer, però una vegada hem nascut, deixeu-nos, oh déus!, morir quan toca.
Per què tant pressa en emportar-vos els millors? Egoistes! Les campanes de mort sonen jazz espiritual, sonen a tres punts la cistella. Tot i ser un gran pivot, tirava de lluny i de prop, i li ha plantat cara davall la cistella de l’existència amb dignitat i elegància com ho fa un gran esportista, com ha estat ell. ¿Qui no recorda les llàgrimes el dia del seu homenatge com a jugador de basquet, com a president de basquet, com amic de tot el basquet? No poguérem aguantar les llàgrimes en sentir les teus darreres paraules entretallades: “Vos vull, gràcies”.
Quin descuit per a una manotada com esta. Personal i tècnica, déus de la vida ! No hi ha dret, però com ell deia: “no hi ha dret per a tantes coses que passen, i ho sabem”. Ho deia i lluitava. L’altre dia començava la campanya de les europees i enganxant cartells, un dels joves va notar que faltava el que havia estat sempre el primer en enganxar-ne. Era Carles Pellicer.
En aquells moments ja no podia més que mirar-nos, fer-nos un gest, o escriure al whatsapp. Quin gran invent per a la comunicació. Deixa’ns, oh déu menor, poder fer servir almenys el whatsapp amb els nostres!
Ens deixes tristos i sols. Esperem que el viatge cap a la tranquil·litat, al no patiment, et siga plàcid, dolç i etern com et mereixes. I quan arribes a la glòria, Carles, sigues el nostre ambaixador com ja ho fa un altre bon amic, Àngel, per a tots els nous vinguts, que al llarg serem nosaltres.
Vist el que hem vist, ens importa si tard o d’hora. Volem ser amb els nostres, volem ser en el territori de la memòria. No volem ser ni dels grans, ni dels oblidats, volem ser memòria junt a vosaltres. Volem ser record quan la “jacaranda” del cementeri comence a traure les seus fulles violetes.
Ara, ja veus, Carles, quin món deixem més invàlid a la nostra transcendència – les teues quatre filles, la teua dona, la teua germana- però tu has estat exemple de lluita i pots estar ben tranquil. I nosaltres, només donar-te les gràcies per haver-nos tingut com amics, com a companys fins el final dels teus dies quan, alçant-te el puny, et recordàvem la revolta, i com era d’esperar i sabíem, ens somreies, com dient-nos: “germans, ens queda l’eternitat per a seguir lluitant, jo m’avance”.
Bloc (Coalició Compromís)